La meva història

Les meves àvies cosien i teixien, però no com les altres iaies que ho feien per passar l’estona. La iaia Maria cosia per cases d’alta costura de Barcelona i la iaia Teresa va tenir una tricotosa a casa. Jo no hi parava el més mínim interès.

La iaia Teresa va intentar, per activa i per passiva, que aprengués a cosir i a teixir. Mai va aconseguir que passés de la cadeneta.

I un dia, fa sis anys, una amiga necessitava alumnes per un curs de trapillo i la seva iniciativa es va convertir en el meu refugi de pau, dues hores a la setmana, allà on els turistes no podien arribar. Del trapillo a la llana hi ha un pas i de la llana a la màquina de cosir hi ha una botiga de llanes, la Mertxessites.

Gràcies a l’Eli, la Leonor i la Mercè, em vaig convertir en una addicta a cosir i teixir. Sense importar on anés, teixia al cotxe, al metro, al tren i, fins i tot, a l’avió. I quan vaig anar a Grenoble a passar-hi uns mesos, m’hi vaig comprar una màquina de cosir. No me’n podia estar!

I ara, després d’uns anys donant voltes a deixar el turisme a un costat, he agafat embranzida per començar el projecte de El Didal Roig. Un didal, perquè tot es fa a mà, i roig, com el cognom de la meva àvia i com els pit-roigs que m’hi acompanyaran.